Examens de ensenyament de llengües

En primer lloc - doncs sí, a la meva universitat, (Umeå Universitet) on jo vaig estudiar filologia hispànica, vam tenir un mínim de 4 h per fer els exàmens, moltes vegades, 6 h. (un xoc per tant per mi, fer un examen universitari en 2 h aquí!). Jo portava el meu termos de cafè, fruita, algun entrepa, coca-cola - igual que tothom. N'hi havia unes dones (totes dones, curiosament...) que treballaven de vigilants dels exàmens, i n'hi havia sales especials, grans, i bé, es creava un ambient una mica especial...

No he fet CAP examen d'aquests famosos d'anglès (First certificate or whatever) MAI a la meva vida, però malgrat això sé exactament què és "have a crush on somebody" per posar un exemple...

Una vegada vaig fer la prova del nivell B i del nivell C de català (sí, una darrere l'altre, el mateix any). No portava ni un any visquent a Catalunya (i abans de conèixer al meu marit, no havia sentit mai parlar-ne) - per la qual cosa evidentment era impossible passar el nivell C. I - una cosa que encara em fa ràbia - per la prova del nivell B, no feien la prova oral el mateix dia, sinó un altre dissabte. I em vaig oblidar d'anar-hi!!!! Per tant - no tinc cap certificat! Suposo que això qualifica per l'examen més "desastre" - no aprovar per haver oblidat anar a fer una de les parts....

L'examen més important – l’examen de gramàtica castellana del segon curs (Universitat de Umeâ), Si no el passessis no podies continuar amb el tercer curs. Consistia en la traducció del suec al castellà d’un petit text, ple de complicacions. Vaig aprovar, i, com que vaig fer el tercer curs desprès de viure gairebé un any a Sud-america – ja no hi havia problemes.

Injustícies en exàmens d’idiomes, molt injustos – no sé. Em semblava injust en l’examen de sintaxi aquí a la Pompeu, amb Alsina, la falta de temps. Persones lentes com jo – no teníem les possibilitats d’ensenyar el que sí en sabíem.(vaig aprovar l’examen, però em faltava gairebé per fer la meitat!) Però, crec que no es considera això precisament un examen d’idiomes? Altres exàmens injustos s’hauran esborrat de la meva memòria, possiblement com una mena de protecció psicològica? (o serà per que mai he suspès res (apart de nivell c de català)

Fent memòria

En Daniel ens demana refrescar molt la memòria, sort que mai hauré de escrivir una auto-biografia sobre la meva vida - és que - no em recordo de tant detalls! Ara estic fent un repàs de les aules on he fet classes d'idiomes; català - col·legi d'advocats de Barcelona, aula despullada de multi-ús. Les setmanes que seguia el curs de català per part de la UB - ídem de ídem. EOI (Drassanes) - ja la coneixeu tots, res de res (vaig estudiar alemany un mes). Castellà a la universitat de Suècia - sales semblants a les d'aquí de la Pompeu Fabra. Castellà a Salamanca - ídem de ídem, anglès, castellà, francès al batxillerat a Suècia, típic d'institut (suec). Anglès i francès a “ESO” (– aules típiques de ESO), i arribo al anglès i suec dels tres últims anys de primària. Aula personalitzada, la mateixa sala els tres anys que durava aquesta fase, el mateix tutor també, i, llavors, aquí al menys hi havia una aula on es integrava d’alguna manera el material de les assignatures. Ara, no em demaneu detalls, vaig acabar sisè de primària quan alguns de vosaltres encara quasi no havíeu nascut.....

Possiblement sóc d’una generació massa individualista, a mi m’importen ben poc els companys quan estudio idiomes. Ara, com que sempre has d’estar parlant de la teva vida, evidentement és més xulo si hi ha algú una mica interessant, però, generalmente són persones més o menys igualment d'avorrides com tu mateix... No em recordo de persones que hagin tingut un “mal” impacte sobre les classes, en realitat, no em recordo gaire dels companys... (altre vegada, la meva memòria...crec que desaprovaré aquest curs per causa de la meva mala memòria...) Ara, estant fora del país amb la intenció d’aprendre un idioma (en el meu cas – Salamanca) – llavors sí que té importància, jo vaig anar sola, sense conèixer a ningú, vaig tenir 19 anys, i és clar, necessitava amics. En vaig fer molts, però – cap que era espanyol.

Jo tinc molt i molt bona experiència dels cursos intensius que he fet, d’alemany (un mes, 4 hores diàries) i castellà a Salamanca, (tres mesos intensius). Al anar-me a Alemanya desprès del curs, podia mantenir converses senzilles, i en el cas del castellà, realment em donava la base per desprès aprendre l’idioma del fons una vegada a la Universitat a Suècia.

...¿y la cultura?

Alguien habrá pensado – ¿para qué aquella entrada del humorista sueco? Pues – para poner enfoque en algo que yo pienso ser muy importante en la enseñanza de idiomas, el conocimiento cultural que rodea y se absorbe en los idiomas que estudiamos.

No me he sido tan fácil hacer la segunda tarea del blog. Hago memoria, y no me acuerdo tanto. Además, creo que a lo mejor a la práctica, los profesores quizás no sean tan estrictos y no siguen siempre solo una línea lingüística, sino creo que hay mezclas.

Me parece que en el momento en el que yo estudié español en el bachillerato, se hacia servir bastante de la lingüística estructural, sobre todo en cuanto a ejercicios (llenar palabras en un texto, diálogos dirigidos etc.). Ahora – haciendo referencia al artículo de Canale y Swain, me parece recordar que en parte se utilizaba también un enfoque situacional aunque, creo que está claro que la base para la organización del plan de enseñanza era enfocar diferentes temas gramaticales. Nunca olvidaré uno de los primeros textos de español, la situación era en la aduana, y el agente preguntaba:

-¿Qué hay en el bolso?

-¿En qué bolso?

–En el bolso amarillo.

-Ah, bueno, botellas.

-¿Botellas? ¿Cuàntas?

–Dos o tres.

-¿Dos o tres?

–Bueno, cuatro.

Es decir, las situaciones que se desarrollaban, eran hechas para enseñar temas gramaticales, no para transferir la situación en si, cosa necesaria (según Canale y Swain) para pertenecer a una perspectiva comunicativa.

Haciendo un poco de “googling” – he encontrado una tesina, donde se ha estudiado precisamente el enfoque cultural en unos libros de enseñanza de español utilizados en Suecia (y, ¡ojo! – en “ESO” en 1997 había 9% de los alumnos que estudiaban español, cifra que en el 2005 había aumentado a un 34%). Un abstract en español podéis encontrar aquí. Una cosa interesante para esta tarea, es que al hacer una clasificación del contenido de los libros de texto, el autor ha hecho un esquema clasificando el contenido en: cognitivo – comunicativo – intercultural. Así, que me quedo con la idea de que se mezclan los conceptos… Ahora, sería muy interesante ver un syllabus únicamente basado en la lingüística textual, realmente no me imagino cómo es, y me gustaría conocerlo.

Para acabar – vuelvo a poner énfasis en el tema cultural. En mi caso fue lo que en gran parte me hizo tener interés por los idiomas, el conocer algo de otras culturas, de leer y ver cómo vivían en países lejanos, sus tradiciones etc. Y creo – siendo una ignorante en el tema académicamente hablando – que con una buena motivación, hay posibilidades de aprender casi con cualquier método (pero, si no la hay, será muy importante encontrar el método adecuado, o cómo aumentar la motivación).

Post en Sueco - SWEDEN Snabbmat nation

Bueno, más que nada aprovecho para compartir un pequeño clip de uno de los humoristas con más éxito en Suecia. Lo que es interesante (y razón por la cual cuelgo aquí el vídeo) - es que hace servir tanto inglés. Hace una mezcla, y a medida que va avanzando el clip, hay más en sueco, pero, realmente hay una gran parte en inglés. Se trata de sátira. "Svenskt Näringsliv" es como un lobby de fomento de negocios, y el clip es como una publicidad de la comida "rápida" (SNABBMAT) (o "junk food"). Aquí juegan con varios conceptos - últimamente varios cocineros suecos han obtenido cierto prestigio internacional, y hay algunos restaurantes con alguna estrella Michelin. En seguida los suecos creen que se come muy bien en Suecia... Mientras en la absoluta mayoría de poblaciones (exceptuando las ciudades más grandes) los únicos restaurantes que existen son: pizzerias, restaurantes chinos y algo llamado "grill" - como un bar que no sirve alcohol pero que hacen hamburguesas i frankfurts y poca cosa más. Y ya está. Por eso, el clip utiliza el lobby aquel que está promocionando aquellos (pocos) buenos cocineros, pero enseñando la "realidad" del junk food de forma bastante satírica. También, como en una buena sátira, entran otras cosas, como la xenofobía o la hipocresía (lo podeis ver en la parte que traduzco - muchos de los que critican a los inmigrantes, felizmente van a sus restaurantes(porque los establecimientos antes mencionados, a un muy elevado porcentaje son administrados por personas no suecas)

(ahora - no me imagino que nadie pueda aguantar mucho del clip, la mezcla con el sueco hará bastante difícil el entender las partes en inglés... PERO - os he transcrito una pequeña parte, la pego primero sola, y después también con la traducción de lo que es en sueco...)

Hello, my name is Henrik Schyffert and I work for Svenskt Näringsliv and I’m here to tell you that Sweden has some of den bästa maten in the världen, we've got the Oaxen, the F12, the Sjömagasinet – we’ve got it all!

But most people they don’t fattar the poängen with the lyxiga restaurangen, they just want to svulla i sig en Vesuvio and then gå hem och sitta och gnälla framför Melodifestivalen so therefor today, we take a look at Sweden, the snabbmat Nation

This guy, Lasse, is eating a Kebab. Right now he is, he is för mångfald, - för det är ju så jävla gott, but then afterwards when he plays in Korpen mot kurdiska FF here, then its tvärtom, then it’s oj, upp i träden med er era jävla apor, but right now it’s very good, right? Sweden Snabbmat Nation.

Etc, etc
CON TRADUCCIÓN

Hello, my name is Henrik Schyffert and I work for Svenskt Näringsliv (el lobby de negocios, promocionando Suecia fuera) and I’m here to tell you that Sweden has some of den bästa maten (la mejor comida) in the världen (mundo) we got the Oaxen, the F12, the Sjömagasinet (nombres de tres restaurants famosos, con estrellas Michelin) – we’ve got it all!

But most people they don’t fattar (no entienden) the poängen (el sentido) with the lyxiga restaurangen,(el restaurante de lujo) they just want to svulla i sig en Vesuvio (devorarse una pizza Vesuvio) and then gå hem och sitta och gnälla framför Melodifestivalen (y después irse a casa y estar frente la tele, mirando la Eurovisión y quejarse) (todo relacionado con la Eurovisión (que es mucho) en Suecia es un concepto propio!)so therefor today, we take a look at Sweden, the snabbmat (junk food) Nation

This guy, Lasse, is eating a Kebab, right now he is, he is för mångfald, (en favor de la diversidad étnica) - för det är ju så jävla gott,( – por que la comida está de puta madre) but then afterwards when he plays in Korpen mot kurdiska FF here, (la “división” de fútbol de aficionados, contra el Futbol club curdo) then it’s tvärtom, (al revés) then it’s oj, upp i träden med er era jävla apor,(ei, subiros a los árboles, monos de mierda) but right now it’s very good, right? Sweden Snabbmat (junk food) Nation.

Etc

Competición

Bueno, ya estamos. Ahora vamos a competir, sobre el mejor blog. Ya sé que no me llevaré el premio, yo nunca gano cosas así. En parte, no estoy en contra las competiciones, pero, en situaciones escolares no sé. Qué sistema era el que sí hacía servir competiciones, premios y castigos (es tarde ahora, y ayer hubo una cena hindú aquí en casa y eramos 14 suecas sentadas a mesa, el vino blanco que había comprado era TAN bueno que quizás tomé una copa demás (Sumarroca-Muscat), y se hizo tarde - para qué todo este paréntesis - pues, no me acuerdo en estos instanes y busco una justificación! Ay, que patético, ¿verdad?) Una competición en la universidad? En un master? Eso no me lo esperaba. Evidentemente, esto solo es divertido. Pero, es un poco la antigua resistencia a algo que siempre te acaba saliendo. Como lo del orden alfabético. Siendo de W, siempre estoy al final. Y eso - pues, no me gusta, cuando es sistemático.

Ahora - ya que tenemos una competición en marcha, ¡buscamos más! (premio al que se le ocurre la más divertida...)

The linguistic situation in my family

As so many of you must speak such a good English, I feel challenged to test my own ability. I haven’t been writing freely in English for a very long time, and I am really realising how much I’m loosing of this language which is my first L2-language, and one I’ve never considered much in any sense – it’s just there somehow.

Anyway, I thought it could be interesting to picture the situation that I live from a linguistic point of view. I speak mainly Spanish to my husband, some Catalan, but not much. My stepdaughter only speaks Spanish to me; she really seems incapable of switching as we started out speaking Spanish when we got to know each other. I only speak Swedish to my son, who at the moment only says about 6-7 words, all of them - except the first he started saying - in Catalan. (his very first word was “Titta” which means “look” and he has said it since he was nine months old). My husband only speaks Catalan to the children. My stepdaughter is learning some Swedish, and sometimes I say something to her in my mother tongue.

Whenever we have Swedish family or friends over, or when we visit Sweden and meet with people there – we talk English so that my husband and stepdaughter should understand. But – it is not at a very, very advanced level, and whenever necessary, we switch to Swedish or Spanish, and then I am the responsible of translating anything important. Sometimes it’s an incredible mixture between Swedish, Catalan, Spanish and English, and I sometimes turn to my best friend and explain thoroughly something, and she just smiles and says, Monica, nu pratar du spanska med mig. I sometimes don’t even notice that I’m not translating when I think I am…

Pd – I put in one post earlier that I am quite good in spelling. But, now I realise that I don’t “see” how to spell “husband”… Is it really with an a? Or is it husbund? No, that looks even funnier… It has to be with an a, then. Before I go to sleep I’ll look it up in a dictionary…

Afegit a l'entrada anterior (com si no fos prou llarga ;-)

Doncs, vaig fer el primer “post” sense haver llegit les instruccions. Com que sóc d’una societat molt “luterana” (vol dir – amb una necessitat gran de cumplir, de seguir les normes, moral de treball molt (massa) alt) – ara afegeixo una mica més.

Experiència d’aprenent

He sigut totalment escolaritzada en suec a l’escola reglada (també donaven les explicacions de anglès, francès i castellà en suec). Del que més em recordo de l’alfabetització és dels deures de ortografia (i la ortografia sueca és bastant complicada) – a mi m’agradava! No sé si per això sempre he tingut facilitat per la ortografia, o si de alguna manera en tenia una certa facilitat innata i per això m’agradava... (també tinc i he tingut força facilitat amb la ortografia anglesa) Les idiomes meves per tant son aquestes. l’anglès, francès i castellà.

En gran part he après el català fora del ensenyament formal. He fet un curs, durant un parell o tres de mesos (durant el meu primer any a Catalunya) – era un nivell massa elevat per mi llavors, però abans havia provat d’anar a un curs organitzat per la UB (per els estudiants no catalanoparlants) i era d’un nivell tan baix (“en plan” – Hola, em dic Monica i sóc de Suècia – totes les classes.) que el vaig deixar per frustració – ja que volia aprendre de debò... Llavors, per mi funcionava millor un nivell massa elevat, i vaig aprendre molt (el que queda realment molt pendent són els pronoms febles, que llavors no era capaç de assimilar). El que vaig fer amb el català va ser – començar a parlar. I, insistint que els amic no deixessin de parlar català estant jo present, i sentir molt la radio i la tele. Al cap d’un any de viure aquí, ja parlava. Als dos anys, parlava més o menys bé, i ara, desprès de cinc anys aquí fins i tot escric (malgrat que això el faig bastant malament, ho sento!). El vocabulari l’he après només registrant. El que és una mica curiós és que no he llegit tant (forma de mantenir l’anglès per exemple, llegir llibres malgrat que siguin només policíaques o “chic-lit”, “llegir per llegir”) – llegeixo el diari, o altres texts així, però llibres en català he llegit ben pocs.

El pitjor professor – el de suec i anglès al batxillerat. Un home cansat d’ensenyar, sense interès de nosaltres, i fent-ho mecànicament (però, malgrat això em recordo de moltes coses que va ensenyar...)

El millor professor – Ingmar Söhrman, de castellà a la universitat. Increïblement intel·ligent, amb uns coneixements realment impressionants, i amb unes ganes de transmetre el que sabia.

Els meus primers records d'ensenyament

Estic fent memòria – em sembla que vaig començar amb anglès a tercer de primària. Llavors era en forma de jocs, algunes cançons, i més aviat per fer despertar l’interès. Al equivalent al quart de primària va ser quan començava l’ensenyament d’anglès. No em recordo gaire... Sí sé, que jo em cartejava amb moltíssima gent quan tenia 10-11 anys, (això era molt abans de la època informàtica, i a diferents revistes sortien adreces de nens que volien tenir contacte per carta. Vaig començar a escriure cartes llavors quan havia fet un o dos anys d’anglès. Em recordo que tenia “pen-pals” als Estats Units, i a un parell de països africans. Em recordo que quasi mirava cada paraula al diccionari, i ara penso que seria molt i molt graciós tornar a llegir aquestes cartes! Pròpiament del ensenyament de anglès sobre tot em recordo de pel·licules que ens ensenyaven (de Anglaterra i de Austràlia, encara em recordo perfectament d’uns nens que feien l’escola fent servir radio – vivien a no sé quants quilòmetres de la població més propera).

Al equivalent al ESO (o Institut) d’aquí (que només son tres anys al meu país) em recordo de gramàtica, (encara a primària fèiem els verbs, i encara em recordo de aquelles llistes – cut-cut-cut, drive-drove-driven...etc). I, al batxillerat, ja fèiem coses bastant avançades, textos complicats, però, de ensenyament purament gramatical no em recordo del batxillerat. El batxillerat és de tres anys, y allà acaba els meus estudis d’anglès. Em sembla que teníem 3 o 4 hores setmanals al batxillerat.

Sempre em van fascinar a mi els idiomes. Em recordo que ens van visitar uns nord-americans quan jo possiblement tenia uns 9 o 10 anys, i m’encantava sentir-los parlar i procurar parlar-ne el que fos. Just després d’haver començat amb francès (a ESO) em vaig trobar amb un marroquí de viatge per el meu poble, i parlàvem molta estona (em recordo perfectament de la conversa, però, és clar – era bastant frustrada desprès de només un any de francès...). Al any d’haver començat a fer castellà (al primer del batxillerat) – venien uns sud-americans a casa, i també feia tot per poder conversar, i em recordo de les coses que vaig entendre de la seva família, els seus “varones” (com deien per els fills de sexe masculí), i moltes més coses.

Al primer any de batxillerat feia tant francès com castellà. El francès “avançat” ja que portava estudiant-ho des de ESO, i castellà inicial. Quan acabava el primer any, em semblava que en només un any havia après pràcticament tant castellà com que havia après durant els quatre que llavors portava fent francès, i per segon de batxillerat (son tres anys al meu país) vaig deixar el francès, cosa de la que avui evidentment m’arrepenteixo (això no és català, oi? No sé com es diu “me arrepiento”...i, no tinc a ma un diccionari en aquests moments...).

Però – també trobo molt penós que no he estudiat més alemany – el primer estiu que vaig passar a Barcelona, em va apuntar a un curs a la escola oficial d’idiomes, i vaig estudiar alemany. Això era una experiència meravellosa – desprès de tants esforços amb idiomes llatines, poder estudiar un idioma per mi “lògic” – era molt maco! Vaig fer un curs durant el mes de juliol, i vam anar de vacances a Suïssa aquell any, i jo podia tenir converses senzilles en alemany! Al·lucinant! HE DE tornar a fer alemany, l’única cosa que falta és una miqueta de temps.

Possiblement és com deia Daniel a classe – tenim la tendència de pensar que l’aprendre un idioma és quelcom estàtic, però, estudiant un idioma molt a prop d’una altre que ja saps, crec que pots fer en molt poc temps. Jo vaig aprendre català (corregeixo – encara estic aprenent, i faig moltes errades, però, aprendre per poder parlar i entendre pràcticament tot) – en menys d’un any, i amb un mes d’alemany, realment vaig aprendre molt – així, que, possiblement és també qüestió de quin idioma esculls? Ja seguiré pensant en aquest tema!

Canvi de rumb

Encara seguirà existint aquest bloc – però, ara amb un canvi en el contingut. Fins ara he fet comentaris de la actualitat, culturals i de quasi qualsevol cosa que se m’ha ocurrit, dintre del marc d’una pràctica amb el professor Oliver a la Pompeu Fabra. A partir d’ara, aquest bloc forma part de la assignatura “Ensenyament de llengües”, amb el professor Cassany, que estic cursant. Per lo tant, serà força basat en temes relatius al aprenentatge de idiomes.

S'acaba!

S'acaba aquesta assignatura. Ja hem fet l'examen. Posaré un petit vídeo, gravat amb el telèfon mòbil (vol dir, qualitat dolenta...). Gaudiu!

Diuen que fa fred...

Tot és relatiu, però, mès fred que dies enrera si qu'en fa, però FRED? Quan el meu fill tenia tres mesos vam anar al meu pais d'origen. Era per nadal. Feia fred. 14 graus sota cero. I el meu fill va dormir la mar de bé fora, al cotxet. Ben tapadet, aixó si. A mi em fan patir moltes vegades certs nens que veig aquí, amb anoraks, bufanda, guants i gorro, sota flassades - quan fa 12 graus POSITIUS.

"España ha estado rota siempre"

El títol de la entrada és una cita, d'Antonio Gala. Jo li he saludat. Ell va visitar la meva universitat i la secció de filologia hispànica una vegada (fa molts anys). Fa pocs anys li tornava a saludar quan estava firmant llibres a Barcelona en Sant Jordi. Es recordava del seu viatge al meu país, i vam estar xerrant una estona.

Avui he llegit una entrevista amb ell. Ha escrit un llibre sobre història. Es diu "El pedestal de las estatuas" i és sobre el regnat de Felipe II. Diu a la entrevista que la historia de Espanya que ensenyen al col·legi és falsa. Que és la historia de victòries, de conquestes, de descobriments, un engrandiment de Espanya que no correspon a la realitat. Poc desprès ve la cita: "Espanya no ha cambiado tanto. Ahora el PP dice: "España se rompe", pero España ha estado rota siempre."

Jo no tinc suficients coneixements per opinar gaire, però, em sembla que Antonio Gala té molta raò...

Hi haurà els que saben penjar un quadre...

A vegades faig bromes sobre el fet de que molta gent d'aquí no son gaire acostumades de fer coses de bricolatge, i que molta gent quasi no sap ni penjar un quadre o muntar un moble d'IKEA ells mateixos. Al meu país sembla que qualsevol es posa a pintar casa seva (tant les parets per dins com les per fora) o fer reformes de tot el bany els mateixos. L'altre dia, però, quan vaig anar a veure una amiga, també extranjera que hi viu a Born, estava el seu company fent aquest trencadís en part de la terra del menjador. Molt maco - jo vaig quedar impressionada de debò. Evidentment n'hi persones que poden fer coses molt maques i que son molt bricolaires aquí també!

La mort

Avui ha mort un bon amic. Ha mort de càncer del fetge. Li vam anar a veure avui a la Teknon al matí, i només una hora desprès d’haver sortit de la seva habitació, va morir.

Demà a partir de les 12 hi és al tanatori, i divendres a les 11.30 fan la missa i el funeral.

A mi em costa molt entendre com la família del nostre amic podrà amb tot. Fer els preparatius de tot només entre avui i divendres... Al meu país, es fa el funeral dues o tres setmanes desprès. És molt important que tots els familiars hi poden estar. Un cas com el de la germana de la Leticia, quan ni la reina Sofia ni la pròpia germana que hi era a Filipines no tenien temps de venir, i estaven de viatge en el moment del funeral, és impossible. No dic que sigui millor, però el que sí crec és que n’hi més tranquil·litat i moments de reflexió.

En el cas del meu amic, n’hi ha un altre aspecte. Una de les seves filles està embarassada, a punt de tenir el seu fill. Fins i tot havien parlat sobre la possibilitat de provocar el part demà. Com és la vida...

El dia de la dona

En realitat no n’hi estic d’acord amb la celebració del dia de la dona. Tots els dies han de ser dies de la dona, com que han de ser dies del home. Millor dit – cada dia és un altre dies de les persones.

Ara, un dia com avui – ja que es dona aquesta faceta, només vull fer referència a un article que he llegit al diari, no avui però el dia 2 de març. “Una minoría de 6 % de catalanas ingresa más dinero que sus compañeros, según el Departament de Treball.” L’article segueix manifestant el fet de que les dones cobran 33 % menys que els homes a Catalunya, i a més a més – les dones treballen més a casa. El pas a una societat igualitària és gran.

Aquí pluja, allí neu

Avui ha plogut a Barcelona. No tot el dia, però, una mica. Valia la pena fer una foto de "Les Rambles" - son poques les vegades que està tan buida. A mi m'agrada que de tant en quant plou. És clar - practicament la meitat de la meva vida la he passat amb dias de pluja, núvols o neu. Em sento una mica com "a casa"... El meu marit hi és aquests dies a un país nòrdic, on ara mateix està nevant. Ahir es veu que va sortir a fer un passeig amb motos de neu, per un bosc, fins arribar a un llac congelat, on va pescar fent forrats al gel. Al bosc van veure un "venado" i uns faisans. Diuen que demà torna a sortir el sol aquí. Jo ja he deixat de fer servir la jaqueta d'hivern.

Tecnologia nova

Tot el tema dels blocs és recent. Una d'aquelles coses, que en el seu dia quan la expliqui al meu fill: - "quan jo tenia la teva edat, carregàvem programes per jugar al ordinador amb un casette". I el meu fill segurament preguntarà: "I què és un casette?". I serà llarg per arribar a explicar com era la vida sense Internet, sense e-mails i sense blocs. (i sense cd:s, sense videos, i ....)

Aquesta entrada la he enviat en forma de un mail. No desde la pagina del "Blogger". És fantàstic...

M’estic tornant espanyola....

Em sembla que sí. He fet una cosa que no he fet abans. Que no acostumo fer, però, no he dubtat. Una molt bona amiga meva està embarassada! Quina alegria! I, de dos, és a dir, està embarassada de bessons. Ara bé – ella també es estrangera, del mateix país que jo. No té família a Barcelona. El seu marit és de Madrid, i tampoc té família aquí. Van a la mateixa clínica on jo vaig anar, però la ginecòloga que els ha portat ara està de baixa. Van anar amb un altre, però no n’hi havia química, i li vaig veure una mica preocupada. Quan ella trucava a la recepció de la clínica, deien que era difícil agafar hora, i donaven hora per més endavant que havia dit la ginecòloga per la següent visita. La meva ginecòloga era una persona meravellosa. I avui, he trucat a la clínica, he demanat directament amb la infermera de la meva doctora, he explicat el cas, he posat una mica de “salsa” i la infermera ha donat una hora per la meva amiga directament, sense recepció, sense res més que la meva gestió... I la meva amiga s’ha posat de contenta...

Sorteig

n'hi ha hagut un sorteig de pisos de protecció social. Segons he entès, n'hi havia moltes medides de seguretat per assegurar que el sorteig surtis de forma justa. Suposo que tot i això, segur que n'hi haurà gent que pensa que n'hi haurà trampes. Generalment és així - la gent no confia en aquest tipus de sorteigs, es pressuposa que "quelcom que coneix a quelcom important, o almenys ficat dintre de la política" - sempre surten guanyant.

Em recordo quan vaig fer un curs a la escola oficial d'idiomes a Drassanes (d'alemany). N'hi havia cues llargues, i un sistema de sorteig per les places d'anglès. La gent de la cua (per agafar el numero pel sorteig) - estava generalment molt desconcertada. "Se sap que has de conèixer a algú, si no no et surt". Jo - possiblement molt ingènua pensava (i segueixo pensant en el cas del sorteig dels pisos) - "I si només és un sorteig? I punt."

Una petita mostra de masclisme

Aquest és un anunci d'una important joieria, i va ser anunciat just abans de nadal. Diu:
-Ni hablar... bueno, vale
(els punts suspensius són en forma de pedres precioses, una esmeralda, i dos altres)
Abaix diu en lletra petita: Nada une más que una joya.

Em pregunto - què tipus de missatge és aquest? La frase "Ni hablar...bueno, vale" juga clarament amb als rols que tenim establerts. Una dona enfadada/molesta, que es nega quelcom. Però... ve el "Bueno vale" i per les joies dels punts suspensius, junt amb el text al final és evident, que ha canviat d'opinió/ha deixat d'enfadar-se/ja no és molesta - per causa d'un regal en forma de joia. Els conflictes entre home i dona - es poden solucionar comprant una joia, és clar, perquè - "Nada une más que una joya".

Sóc contundent quan dic que és una dona que pronuncia "Ni hablar....bueno vale" i que l'anunci está dirigit als homes. No s'acostuma comprar regals en forma de joies de colors verd, rosa palo i blau a homes.

Aquest anunci és impossible en el meu país. Seria una mala publicitat. No vull per aixó dir que el meu país és millor, però, és veritat que la igualtat ha anat més lluny que aqui, i aquest anunci realment em va xocar, però, entenc que aquí encara te validesa....

Carnestoltes

Carnaval, carnestoltes i tot això és quelcom que estic vivint per primera vegada, per causa de la atenció que el donen al col·legi del meu fill. Essent protestant, em sobta una mica quan vaig entenent les raons darrere del carnaval. Una setmana "boïga", quan la gent deixava camí per que sortissin els desitjos de tot tipus, i que es podia cometre pecats capitals sota una mascara de la disfressa, i que no passava res... Portant la mascara per amagar la teva personalitat i dedicar-te a la "lujuría a tope" o la disbauxa, que em sembla que dieu a català. La única cosa que es fa al meu país és menjar un pastis el dimarts gras. Si, és dimarts gras i no dijous com aquí. Es com un pa de llet en forma de bollo, farcit amb una pasta d'ametlla, i amb nata montada. És bo, es diu "Semla", però només es va permetre una mica de "gula" abans de la quaresma al meu país.
PD - el meu fill va a un col·legi de monges, fa educació infantil, i no n'hi haurà massa pell despullada em crec... Fan una coseta maca, un dia van amb un pentinat fashion, un altre pintats com indis etc. Lluny de les bogeries ells també...

Seminari de feminisme

A la meva universitat n'hi havia una consciència bastant gran de assumptes de gènere. A totes les assignatures es feia quelcom relacionat amb gènere. He llegit bastants articles, amb diferents tipus de punts de vista. Aqui sembla ser que encara no s'ha arribat al punt on el tema de gènere o igualtat ha de estar present a totes les assignatures d'una forma o d'una altre. He participat ara al primer seminari amb lectura feminista. Eren dues articles, i eren molt interessants. El que passa és, que com que sembla que els meus companys no tenien gaire costum de llegir sobre aquests temes, no començava mai la discussió sobre els articles. Suposo que s'ha d'entendre. Si quasi mai has tocat temes de feminisme, i si a més a més no has llegit articles amb un enfocament de gènere d'altres temes, no és tan fàcil. Exagerant una mica - en lloc de una discussió interessant sobre els temes dels articles, la gent s'expressava respecte a les seves pròpies ideas dels rols entre home i dona. Per quelcom s'ha de començar...

Lleixiu

L'altre dia vaig anar als serveis a la Pompeu. Un fort olor a lleixiu em va invaïr. De l'olor a lleixiu pràcticament m'havia oblidat, però al vindre a viure a aquest país, em van tornar els records dels anys 80 quan encara es feia servir al meu país. Em recordo que vàrem utilitzar el lleixiu per aclarar els texans (que a més a més estaven plens de parxes - quins records!). La consciència medi-ambiental però, ha fet que aquest olor ja no hi és, i n'hi ha d'altres productes quan fa falta una neteja a fons.

Catalonia is not Spain

Quan vaig vindre a viure a Catalunya, n'hi havia moltes coses que no entenia. Per començar - no sabia que la llengua catalana era la eina de comunicació "per exel·lència". Crec que molta gent fora d'Espanya no tenen ni idea de que Catalunya realment és un país que es distingeix en molts aspectes de la resta del estat. Jo havia estudiat filologia hispànica. Sé que havien dit que es parlava català a Catalunya, però, possiblement no vaig registrar aquella informació de debò.

Les meves experiències anteriors amb el estat espanyol, provenien de la zona central. Em vaig adonar que realment son cultures diferents. No en tots els aspectes, n'hi han coses "espanyoles", però ni ha moltes també de coses culturals aquí a Catalunya que son diferents al resta del estat. Certs aspectes catalans son més semblants a països nord europeus. De totes maneres - jo em trobo molt a gust, i en aquest bloc procuraré plasmar algunes de les meves experiències, per que també n'hi ha moltes coses que son diferents del meu país!