Examens de ensenyament de llengües

En primer lloc - doncs sí, a la meva universitat, (Umeå Universitet) on jo vaig estudiar filologia hispànica, vam tenir un mínim de 4 h per fer els exàmens, moltes vegades, 6 h. (un xoc per tant per mi, fer un examen universitari en 2 h aquí!). Jo portava el meu termos de cafè, fruita, algun entrepa, coca-cola - igual que tothom. N'hi havia unes dones (totes dones, curiosament...) que treballaven de vigilants dels exàmens, i n'hi havia sales especials, grans, i bé, es creava un ambient una mica especial...

No he fet CAP examen d'aquests famosos d'anglès (First certificate or whatever) MAI a la meva vida, però malgrat això sé exactament què és "have a crush on somebody" per posar un exemple...

Una vegada vaig fer la prova del nivell B i del nivell C de català (sí, una darrere l'altre, el mateix any). No portava ni un any visquent a Catalunya (i abans de conèixer al meu marit, no havia sentit mai parlar-ne) - per la qual cosa evidentment era impossible passar el nivell C. I - una cosa que encara em fa ràbia - per la prova del nivell B, no feien la prova oral el mateix dia, sinó un altre dissabte. I em vaig oblidar d'anar-hi!!!! Per tant - no tinc cap certificat! Suposo que això qualifica per l'examen més "desastre" - no aprovar per haver oblidat anar a fer una de les parts....

L'examen més important – l’examen de gramàtica castellana del segon curs (Universitat de Umeâ), Si no el passessis no podies continuar amb el tercer curs. Consistia en la traducció del suec al castellà d’un petit text, ple de complicacions. Vaig aprovar, i, com que vaig fer el tercer curs desprès de viure gairebé un any a Sud-america – ja no hi havia problemes.

Injustícies en exàmens d’idiomes, molt injustos – no sé. Em semblava injust en l’examen de sintaxi aquí a la Pompeu, amb Alsina, la falta de temps. Persones lentes com jo – no teníem les possibilitats d’ensenyar el que sí en sabíem.(vaig aprovar l’examen, però em faltava gairebé per fer la meitat!) Però, crec que no es considera això precisament un examen d’idiomes? Altres exàmens injustos s’hauran esborrat de la meva memòria, possiblement com una mena de protecció psicològica? (o serà per que mai he suspès res (apart de nivell c de català)

Fent memòria

En Daniel ens demana refrescar molt la memòria, sort que mai hauré de escrivir una auto-biografia sobre la meva vida - és que - no em recordo de tant detalls! Ara estic fent un repàs de les aules on he fet classes d'idiomes; català - col·legi d'advocats de Barcelona, aula despullada de multi-ús. Les setmanes que seguia el curs de català per part de la UB - ídem de ídem. EOI (Drassanes) - ja la coneixeu tots, res de res (vaig estudiar alemany un mes). Castellà a la universitat de Suècia - sales semblants a les d'aquí de la Pompeu Fabra. Castellà a Salamanca - ídem de ídem, anglès, castellà, francès al batxillerat a Suècia, típic d'institut (suec). Anglès i francès a “ESO” (– aules típiques de ESO), i arribo al anglès i suec dels tres últims anys de primària. Aula personalitzada, la mateixa sala els tres anys que durava aquesta fase, el mateix tutor també, i, llavors, aquí al menys hi havia una aula on es integrava d’alguna manera el material de les assignatures. Ara, no em demaneu detalls, vaig acabar sisè de primària quan alguns de vosaltres encara quasi no havíeu nascut.....

Possiblement sóc d’una generació massa individualista, a mi m’importen ben poc els companys quan estudio idiomes. Ara, com que sempre has d’estar parlant de la teva vida, evidentement és més xulo si hi ha algú una mica interessant, però, generalmente són persones més o menys igualment d'avorrides com tu mateix... No em recordo de persones que hagin tingut un “mal” impacte sobre les classes, en realitat, no em recordo gaire dels companys... (altre vegada, la meva memòria...crec que desaprovaré aquest curs per causa de la meva mala memòria...) Ara, estant fora del país amb la intenció d’aprendre un idioma (en el meu cas – Salamanca) – llavors sí que té importància, jo vaig anar sola, sense conèixer a ningú, vaig tenir 19 anys, i és clar, necessitava amics. En vaig fer molts, però – cap que era espanyol.

Jo tinc molt i molt bona experiència dels cursos intensius que he fet, d’alemany (un mes, 4 hores diàries) i castellà a Salamanca, (tres mesos intensius). Al anar-me a Alemanya desprès del curs, podia mantenir converses senzilles, i en el cas del castellà, realment em donava la base per desprès aprendre l’idioma del fons una vegada a la Universitat a Suècia.